Aquest súper sprint del segon curs es deu principalment a un intent de posar-me al dia i poder treure'm la carrera amb els quatre anys que en principi dura. L'any passat vaig ser prudent perquè realment no sabia què em trobaria, si seria capaç de tirar endavant. Em va coincidir amb una nova feina a la que t'has d'entregar de ple i a més la meva filla Judit encara era molt petita. Eren molts de canvis junts i els canvis, encara que siguin bons, sempre m'han espantat una mica, em fan molt de respecte. Per això faig fer poques assignatures i vaig pensar que aquest segon curs podria aprofitar per mirar d'encalçar als meus companys. Estic segura que els alumnes del curs anterior al nostre són magnífics però em sap mal perdre el meu grup de classe, ara que ja ens anem coneixent i hi ha bona química entre nosaltres. A més, a la meva edat no vull convertir-me en l'eterna estudiant, ha ha!!
Esper poder acabar algun dia aquesta carrera. Bé, més que carrera és un bon sprint, perquè la veritat és que no ens avorrim gaire, els profes no ens deixen perdre ni un segon i , per mi, que el nivell d'exigència és molt alt. L'esforç és gran, encara que segur que val la pena. Em faria molta il·lusió poder arribar a exercir de mestre d'infantil. Fa uns quants d'anys, quan realitzava les visites didàctiques del museu en el que treballava, i venien els grups d'infants més petits, era feliç de la vida. I observava a les seves mestres i em feien enveja de la sana, de la bona. A mi em costava bastant adaptar-me al nivell dels més petits per explicar-lis art contemporani. Crec que em complicava massa o això vaig sentir quan les mestres d'infantil de l'escola de Jesús, venien per les tardes a preparar la visita. Era tot molt més fàcil, els infants més petits necessiten idees clares. Per tant, abans, preparava conjuntament la visita amb els/les mestres. Jo primer els hi explicava l'exposició a ells/es i després miràvem d'adaptar-la als nens i nenes. Parlàvem, comentàvem, ens posàvem d'acord i preparàvem material. Moltes vegades també el duien fet elles i després l'usàvem durant la visita. Entre aquestes mestres estava na Rosa Thomàs, que enguany he tingut de professora, ni més ni menys, i vaig estar molt contenta quan la vaig veure. Realment van ser aquestes experiències les que em van fer decidir a iniciar aquests estudis. Aquesta dedicació em sembla la més meravellosa del món, encara que sóc molt conscient de que no és una feina fàcil.
Aquest segon semestre ha set de bojos. M'he disfressat de drac i de hippie dels 70 i tot, ballant i cantant... Qui m'ho hauria dit? Però realment ha set molt divertit i serà un bon record quan pensem en aquests anys d'estudi. A més estam aprenent a usar les tecnologies 2.0. Clar, serem mestres d'alumnes del s. XXI i ells ja ho portaran a la sang. Ens haurem de posar al seu nivell, no?. Renovar-se o morir, ha ha!!. Els hi hem de parlar amb el seu idioma i bona part es basa en aquestes noves tecnologies. Al meu parer, han de ser eines d'ús quotidià i s'han d'usar sense por. Clar, per això ens hi hem d'avesar i familiaritzar-nos amb elles. De moment m'estic aficcionant als blogs i a les presentacions en power point, que cada vegada intento fer més elaborades. La nostra tutora a més ens ha ensenyat a fer presentacions amb fotos al Picture Trail, que m'encanta, i glogsters, una eina realment curiosa perquè et permet englobar molta informació en un sol pòster virtual. Perfecte per fer presentacions.
El que em sap mal és que tot passi tant aviat, que tot s'hagi de fer tan ràpid, amb presses, amb nervis. El blog mateix, realment quan m'hi poso m'ho passo molt bé però, quan m'hi poso?. No tinc temps i el que hauria de ser una bona experiència es pot convertir en una obligació i ho acabes avorrint. És una pena perquè no en gaudim i la feina s'en ressenteix. Parlem del moviment slow, de la importància de l'escolta dels infants... perquè no aplicar-ho també als estudis universitaris?
