Valoració personal, ara que hem acabat el segon curs

Fa pocs dies que hem finalitzat , per fi, tots els exàmens i aviat m'hauré de tornar a posar amb totes les assignatures que tinc per setembre. En total són cinc, de moment, perquè encara em falten notes per saber i no vull cantar victòria tant aviat... Es veu que l'any passat, quan vaig fer la matrícula amb na Pili, estàvem molt, massa, animades, jaja!! perquè mos vàrem apuntar ni més ni menys que a 11 assignatures. Estem bojes!! El resultat no ha estat del tot malament perquè he anat aprovant tot al que m'he anat presentant. Realment les de setembre les tinc perquè me les he deixat, però el que està clar que m'espera un bon estiu...
Aquest súper sprint del segon curs es deu principalment a un intent de posar-me al dia i poder treure'm la carrera amb els quatre anys que en principi dura. L'any passat vaig ser prudent perquè realment no sabia què em trobaria, si seria capaç de tirar endavant. Em va coincidir amb una nova feina a la que t'has d'entregar de ple i a més la meva filla Judit encara era molt petita. Eren molts de canvis junts i els canvis, encara que siguin bons, sempre m'han espantat una mica, em fan molt de respecte. Per això faig fer poques assignatures i vaig pensar que aquest segon curs podria aprofitar per mirar d'encalçar als meus companys. Estic segura que els alumnes del curs anterior al nostre són magnífics però em sap mal perdre el meu grup de classe, ara que ja ens anem coneixent i hi ha bona química entre nosaltres. A més, a la meva edat no vull convertir-me en l'eterna estudiant, ha ha!!
Esper poder acabar algun dia aquesta carrera. Bé, més que carrera és un bon sprint, perquè la veritat és que no ens avorrim gaire, els profes no ens deixen perdre ni un segon i , per mi, que el nivell d'exigència és molt alt. L'esforç és gran, encara que segur que val la pena. Em faria molta il·lusió poder arribar a exercir de mestre d'infantil. Fa uns quants d'anys, quan realitzava les visites didàctiques del museu en el que treballava, i venien els grups d'infants més petits, era feliç de la vida. I observava a les seves mestres i em feien enveja de la sana, de la bona. A mi em costava bastant adaptar-me al nivell dels més petits per explicar-lis art contemporani. Crec que em complicava massa o això vaig sentir quan les mestres d'infantil de l'escola de Jesús, venien per les tardes a preparar la visita. Era tot molt més fàcil, els infants més petits necessiten idees clares. Per tant, abans, preparava conjuntament la visita amb els/les mestres. Jo primer els hi explicava l'exposició a ells/es i després miràvem d'adaptar-la als nens i nenes. Parlàvem, comentàvem, ens posàvem d'acord i preparàvem material. Moltes vegades també el duien fet elles i després l'usàvem durant la visita. Entre aquestes mestres estava na Rosa Thomàs, que enguany he tingut de professora, ni més ni menys, i vaig estar molt contenta quan la vaig veure. Realment van ser aquestes experiències les que em van fer decidir a iniciar aquests estudis. Aquesta dedicació em sembla la més meravellosa del món, encara que sóc molt conscient de que no és una feina fàcil.

De moment, els estudis ja m'estan costant lo meu. Sobretot el que més costa és mantenir el ritme de feina que ens imposen. Ens demanen molts de treballs, amb grups de feina massa nombrosos (enguany hem arribat a ser 7 i 8 persones a un grup...). No sempre és fàcil poder quedar tots junts, arribar a les mateixes conclusions, que tothom cumpleixi terminis... És molt estressant i a vegades penso si m'estic complicant massa la vida. Però, un cop la feina està enllestida i reflexiones sobre el que hem fet i hem aprés sento molta satisfacció.
Aquest segon semestre ha set de bojos. M'he disfressat de drac i de hippie dels 70 i tot, ballant i cantant... Qui m'ho hauria dit? Però realment ha set molt divertit i serà un bon record quan pensem en aquests anys d'estudi. A més estam aprenent a usar les tecnologies 2.0. Clar, serem mestres d'alumnes del s. XXI i ells ja ho portaran a la sang. Ens haurem de posar al seu nivell, no?. Renovar-se o morir, ha ha!!. Els hi hem de parlar amb el seu idioma i bona part es basa en aquestes noves tecnologies. Al meu parer, han de ser eines d'ús quotidià i s'han d'usar sense por. Clar, per això ens hi hem d'avesar i familiaritzar-nos amb elles. De moment m'estic aficcionant als blogs i a les presentacions en power point, que cada vegada intento fer més elaborades. La nostra tutora a més ens ha ensenyat a fer presentacions amb fotos al Picture Trail, que m'encanta, i glogsters, una eina realment curiosa perquè et permet englobar molta informació en un sol pòster virtual. Perfecte per fer presentacions.
El que em sap mal és que tot passi tant aviat, que tot s'hagi de fer tan ràpid, amb presses, amb nervis. El blog mateix, realment quan m'hi poso m'ho passo molt bé però, quan m'hi poso?. No tinc temps i el que hauria de ser una bona experiència es pot convertir en una obligació i ho acabes avorrint. És una pena perquè no en gaudim i la feina s'en ressenteix. Parlem del moviment slow, de la importància de l'escolta dels infants... perquè no aplicar-ho també als estudis universitaris?

Valoració personal, ara que hem acabat el primer curs

Ara que ja fa més d'un mes que hem acabat el primer curs, em sembla tot com un somni. Qui m'anava a dir a mi que seria capaç de tirar endavant? Realment, quan vàrem començar ho veia bastant impossible. Compaginar vida familiar, estudis i feina (nova) no és gens fàcil. M'ha salvat la il·lusió de cursar aquests estudis i l'ambient que m'hi he trobat. He conegut bons companys d'estudis i també bones amigues amb qui poder treballar i compartir totes aquestes noves experiències que estem vivint.
Per a ser franca, encara que des que vaig finalitzar els meus estudis anteriors he continuat formant-me acadèmicament, m'ha costat tornar a posar-me de ple amb el llibres. També mantenir el ritme de feina, d'entregues de treballs, etc. La veritat és que quan se'ns va plantejar la possibilitat de fer un blog d'estudis, em vaig espantar perquè no sabia per on començar. No sabia com funcionava aquesta eina però a la vegada m'intrigava esbrinar-ho. Ara que ja l'he posat en marxa, he gaudit bastant tafanejant totes les possibilitats que ens posa a l'abast i m'adono que és una eina molt útil de cara als nostres estudis. Valoro sobretot el fet de compartir amb la resta de companys la feina que hem fet, la posada en comú. També ho trob molt interessant pel fet que podem aportar i comentar material relacionat amb els nostres estudis, per exemple el que trobem per la xarxa, i a la vegada consultar el que han penjat els nostres companys. És una manera nova i diferent de conèxer-nos un poc més. Veus com sobre un mateix tema no tothom es fixa en el mateix. Tothom té enfocaments diferents i, moltes vegades, sorprenents. Ja ho diuen, ja: en la diversitat rau la riquesa.

Treball sobre la lectura del llibre Va de mestres. Carta als mestres que comencen, J. Cela i J. Palou

Quin tipus de mestre vols ser?
Quins aspectes no podràs oblidar per ser un bon mestre?

Començaré el meu exercici diguent, segurament, una gran obvietat: "m'agradaria ser una bona mestra". A continuació m’he de plantejar la gran pregunta: i com és un/a bon/a mestre/a?, quines qualitats ha de tenir? He trobat molt bones respostes al llibre de J. Cela i J. Palou. Tal i com els autors comenten no és la seua voluntat fer un postulat sobre demagògia, però d’una manera molt senzilla i amena han dit grans veritats que es poden convertir, al meu parer, en un primer “receptari” per als nous mestres.

La dedicació als nens és una de les tasques més difícils i amb més responsabilitat que poden existir. A un rànquing de les dedicacions professionals més "importants" segurament posaríem per davant de tot els metges, els científics... i deixaríem la docència entre les de més avall. Però ben mirat, el mestre té a les seues mans un petit (gran) tresor. Tal i com podem llegir a principi del llibre, acompanyem, fem camí amb els nostres alumnes al seu encetar el món, a la seua estrena. L’edat que nosaltres, per la nostra especialitat, tractarem, dels zero als sis anys, és la més delicada, la que hauria de rebre més atencions i cura. En aquesta edat s’obri la mirada a la vida, és un descobriment i un aprenentatge constant. Trob molt apropiada l’expressió que usen els autors del llibre d’”acollir els alumnes” per tal de sentir-te també acollit per ells, per que sense els nens, els mestres no tendríem raó de ser, no existiríem.

Igualtat, responsabilitat, confiança, justícia, resolució de conflictes, respectar la diversitat, transmetre valors... serien uns dels principis que hauria de defensar, practicar, transmetre... un/a bon/a mestre/a. Podríem fer un llistat inacabable i segurament mai en tindríem a prou. Personalment opino que un/a bon/a mestre/a forma “personetes” i el que més s’ha d’intentar potenciar és l’autoestima. Aquesta s’entendria com a un primer estadi des d’on aquest nen o nena podrà i voldrà iniciar un aprenentatge constant de tot el que l’envolta al món i sempre des del seu vessant més pràctic, per tal de que li sigui de profit a la vida. Crec que els mestres hem d’intentar que el nen es senti segur de sí mateix, que el que fa és de profit. Hem de conduir la seua conducta cap al bé. Raonant amb ell, dialogant sobre les situacions que es vagin plantejant al llarg del seu desenvolupament, i renyar quan sigui necessari, però sempre des del respecte i mai ferint-lo o humiliant-lo, com ens recorden sàbiament J. Cela i J. Palou al llibret que hem llegit. Hem de reforçar la seua personalitat, no reblanir-la ni esquerdar-la.

Crec que un bon mestre és el que treballa a l’aula amb el seu grup d’alumnes creant un bon ambient de feina, però que també ho fa a fora, a l’entorn de l’escola i amb la resta de l’equip escolar, predisposat al treball en equip i a les accions formatives que el mantenguin al dia en les noves tendències docents. Com es sol dir “renovar-se o morir”. Sempre es pot millorar i per això hem de ser molt autocrítics amb el treball que feim. I hem de ser humils i saber aprendre dels nostres errors. Com més formats estiguem i més experiència tenguem, més habilitats tendrem per saber reunir al nostre voltant els nostres alumnes i engrescar-los a aprendre.

Si tengués que triar per quines característiques voldria que em coneguessin com a mestra seria per saber observar i saber escoltar. És primordial que els alumnes es sentin propers al seu docent, i ben atesos a tots els nivells possibles. Hem de tenir una visió del grup però sobretot conèixer el màxim possible la individualitat dels nostres alumnes, la seua forma de ser, el seu entorn familiar...

Però per a ser un bon mestre no n’hi ha prou que “t’agradin els nens”. Allà on probablement podem trobar un consens en relació a allò que caracteritza un bon mestre és al seu compromís o, dit d’una altra manera, a la seva vocació: el mestre ha de ser bon comunicador, ha de transmetre coneixements, ha d’ensenyar disciplina, ha d’avaluar, ha de donar consell, ha de prendre decisions, tot un seguit d’aspectes que difícilment es demanen a una feina convencional i que van lligats al propi caràcter, a la pròpia manera de ser.

Presentació

Benvinguts al meu nou blog. El meu nom és Laura i estic començant a estudiar el Grau d'Educació Infantil. El propòsit del meu blog és poder anar compartint amb tots vosaltres les meues experiències com a estudiant.