18.6.11

Valoració personal, ara que hem acabat el segon curs

Fa pocs dies que hem finalitzat , per fi, tots els exàmens i aviat m'hauré de tornar a posar amb totes les assignatures que tinc per setembre. En total són cinc, de moment, perquè encara em falten notes per saber i no vull cantar victòria tant aviat... Es veu que l'any passat, quan vaig fer la matrícula amb na Pili, estàvem molt, massa, animades, jaja!! perquè mos vàrem apuntar ni més ni menys que a 11 assignatures. Estem bojes!! El resultat no ha estat del tot malament perquè he anat aprovant tot al que m'he anat presentant. Realment les de setembre les tinc perquè me les he deixat, però el que està clar que m'espera un bon estiu...
Aquest súper sprint del segon curs es deu principalment a un intent de posar-me al dia i poder treure'm la carrera amb els quatre anys que en principi dura. L'any passat vaig ser prudent perquè realment no sabia què em trobaria, si seria capaç de tirar endavant. Em va coincidir amb una nova feina a la que t'has d'entregar de ple i a més la meva filla Judit encara era molt petita. Eren molts de canvis junts i els canvis, encara que siguin bons, sempre m'han espantat una mica, em fan molt de respecte. Per això faig fer poques assignatures i vaig pensar que aquest segon curs podria aprofitar per mirar d'encalçar als meus companys. Estic segura que els alumnes del curs anterior al nostre són magnífics però em sap mal perdre el meu grup de classe, ara que ja ens anem coneixent i hi ha bona química entre nosaltres. A més, a la meva edat no vull convertir-me en l'eterna estudiant, ha ha!!
Esper poder acabar algun dia aquesta carrera. Bé, més que carrera és un bon sprint, perquè la veritat és que no ens avorrim gaire, els profes no ens deixen perdre ni un segon i , per mi, que el nivell d'exigència és molt alt. L'esforç és gran, encara que segur que val la pena. Em faria molta il·lusió poder arribar a exercir de mestre d'infantil. Fa uns quants d'anys, quan realitzava les visites didàctiques del museu en el que treballava, i venien els grups d'infants més petits, era feliç de la vida. I observava a les seves mestres i em feien enveja de la sana, de la bona. A mi em costava bastant adaptar-me al nivell dels més petits per explicar-lis art contemporani. Crec que em complicava massa o això vaig sentir quan les mestres d'infantil de l'escola de Jesús, venien per les tardes a preparar la visita. Era tot molt més fàcil, els infants més petits necessiten idees clares. Per tant, abans, preparava conjuntament la visita amb els/les mestres. Jo primer els hi explicava l'exposició a ells/es i després miràvem d'adaptar-la als nens i nenes. Parlàvem, comentàvem, ens posàvem d'acord i preparàvem material. Moltes vegades també el duien fet elles i després l'usàvem durant la visita. Entre aquestes mestres estava na Rosa Thomàs, que enguany he tingut de professora, ni més ni menys, i vaig estar molt contenta quan la vaig veure. Realment van ser aquestes experiències les que em van fer decidir a iniciar aquests estudis. Aquesta dedicació em sembla la més meravellosa del món, encara que sóc molt conscient de que no és una feina fàcil.
De moment, els estudis ja m'estan costant lo meu. Sobretot el que més costa és mantenir el ritme de feina que ens imposen. Ens demanen molts de treballs, amb grups de feina massa nombrosos (enguany hem arribat a ser 7 i 8 persones a un grup...). No sempre és fàcil poder quedar tots junts, arribar a les mateixes conclusions, que tothom cumpleixi terminis... És molt estressant i a vegades penso si m'estic complicant massa la vida. Però, un cop la feina està enllestida i reflexiones sobre el que hem fet i hem aprés sento molta satisfacció.
Aquest segon semestre ha set de bojos. M'he disfressat de drac i de hippie dels 70 i tot, ballant i cantant... Qui m'ho hauria dit? Però realment ha set molt divertit i serà un bon record quan pensem en aquests anys d'estudi. A més estam aprenent a usar les tecnologies 2.0. Clar, serem mestres d'alumnes del s. XXI i ells ja ho portaran a la sang. Ens haurem de posar al seu nivell, no?. Renovar-se o morir, ha ha!!. Els hi hem de parlar amb el seu idioma i bona part es basa en aquestes noves tecnologies. Al meu parer, han de ser eines d'ús quotidià i s'han d'usar sense por. Clar, per això ens hi hem d'avesar i familiaritzar-nos amb elles. De moment m'estic aficcionant als blogs i a les presentacions en power point, que cada vegada intento fer més elaborades. La nostra tutora a més ens ha ensenyat a fer presentacions amb fotos al Picture Trail, que m'encanta, i glogsters, una eina realment curiosa perquè et permet englobar molta informació en un sol pòster virtual. Perfecte per fer presentacions.
El que em sap mal és que tot passi tant aviat, que tot s'hagi de fer tan ràpid, amb presses, amb nervis. El blog mateix, realment quan m'hi poso m'ho passo molt bé però, quan m'hi poso?. No tinc temps i el que hauria de ser una bona experiència es pot convertir en una obligació i ho acabes avorrint. És una pena perquè no en gaudim i la feina s'en ressenteix. Parlem del moviment slow, de la importància de l'escolta dels infants... perquè no aplicar-ho també als estudis universitaris?

3 comentaris:

  1. Quanta raó tens en totes les paraules que dius en la teva reflexió. Em sento molt identificada en tot el que dius perquè són estats que reconec en mi mateixa. Jo també vaig començar la carrera molt espantada i en certs moments encara ho estic. Però estem demostrant que per davant de totes les entreposades que ens trobem pel camí, la il•lusió de poder algun dia treballar amb infants, està per damunt de tots els mals moments. Mals moments per les nostres situacions personals que ens lleven molt de temps i que de vegades ens fan sentir que potser les estem deixant una mica de costat i d’altres com molt bé dius per l’organització del nostre pla d’estudis. Un pla d’estudis que penso no afavoreix els nostres aprenentatges. Com dius el nivell d’exigència és molt alt i el que és pitjor en molt poc temps. Segur que poc a poc i quan es tingui més experiència en el nou pla Bolonya, les coses s’aniran calmant. La llàstima és que a nosaltres ens ha tocat el rebre. El millor, la relació amb els companys, perquè hem tingut moments durs, però també moments històrics i molt de riure.

    Pel que fa al teu bloc, personalment et posaria un deu. Quina meravella. El teu bloc, i ja se que no està com a tu t’agradaria per la manca de temps, està molt cuidat i amb molt de gust. Encara que no t’ho sembli t’identifica. Està ple de petits detalls que denoten la teva sensibilitat i com no, quan fas l’ús de la paraula s’entén perfectament el que vols dir.

    Que haig de dir jo del teu bloc quan jo encara estic en bolquers i si se alguna cosa moltes vegades ha estat per la teva paciència per explicar-me com s’havia de fer.

    Continua sent com ets que estic segura que dins de menys temps del que et penses, seràs una mestra del cap als peus.

    La conilleta (ja no em llevaré el mot, ehhh).

    ResponElimina
  2. Ei Laura,
    Tens raó, el nivell d'exigència és altíssim, però tu el superes. Desde el otro lado del telón, només puc dir que, gràcies a ses noves tecnologies he pogut seguir-vos, alimentar ses ganes de continuar amb aquesta carrera i encara que m’empipa no poder seguir amb aquest grup, ho tendré més fàcil, perquè estic aprenent de valtros.
    Mira, l’any passat quan llegia i veia el teu bloc em deia a jo mateixa: jo vull saber fer això!!!! Ara, un any desprès, ja et dic que estaria ben contenta si fossis sa mestra d’un dels meus fills.
    Una abraçada,
    Rosa

    ResponElimina
  3. Hola, Laura,

    Primer de tot, l'enhorabona per tot el que estàs aconseguint fent: mare i dona treballadora, estudiant i blocaire, i tot d'una manera tant excel·lent.
    Estic d'acord amb el que et diu na Pilar que sense que tal vegada te n'adonis, el teu eportafoli ja et reflecteix, els detalls i la sensibilitat amb que tractes els temes no són més que un reflex de la teva pròpia personalitat.
    A més, crec que na Rosa t'ha fet el millor complit que es pot fer a una mestra, i que sé cert que tu entens: voldria que fossis la mestra dels seus fills... l'enhorabona, això sé que és el millor que et podien dir, veritat?
    I també estic molt d'acord amb aquesta observació que tu fas sobre les TIC a l'educació: han de ser d'ús quotidià i per això els hi hem de perdre la por. Si la tecnologia està a la nostra societat, també han de formar part del nostre sistema educatiu, com un recurs més, amb tota normalitat, per ampliar les oportunitats d'aprenentatge que ens ofereixen.
    El meu repte per tu és que segueixis així, treballant i combinants com pots tots els teus rols en la vida, i aprenent cada vegada més, noves eines i reflexionant sobre com portar-les a les aules perquè el teu alumnat construexi el seu propi aprenentatge.
    Per sort, tu ja seràs una mestra del segle XXI amb les eines del segle XXI... ànims i endavant, que ho estàs fent molt bé!!!

    ResponElimina